Silenci

Si em deixes, em tallo les venes... Això és el que em va dir abans de morir. Dur. Molt dur. No sé si s’ha de ser molt valent o molt covard. Són d’aquelles coses que tothom sap que no es poden contestar fins que un s’hi troba. Opinar per opinar no val, i quan t’hi trobes, a vegades canvies totalment d’opinió.

Me l’estimava molt. La nostra relació va començar una tarda plujosa d’hivern. Devien ser, crec, prop de les sis o les set de la tarda quan el vaig veure per primer cop. Estava a punt de creuar el carrer quan uns papers li varen caure al terra. El vaig ajudar a recollir-los i ni tan sols em va dir gràcies, però amb una mirada em vaig sentir més que agraït.

Tot va anar molt ràpid. Dos cinemes, unes quantes nits de festa i alcohol i de cop em vaig trobar matinant al seu costat. Apareixia i desapareixia de la meva vida molt ràpidament. Es deixava veure i s’amagava. Va començar a ser un joc que em començava a agradar. Tot era silenci. No sabia res d’ell però tampoc no m’interessava saber-ho. Tampoc volia saber res de mi. Sí. Tot el temps que estàvem junts el dedicàvem a disfrutar un de l’altre. Per mi no tenia sentit ni trobar-nos i ni tan sols parlar... em tenia lligat.

Un dissabte al matí, mentre es dutxava, vaig veure que tenia els mateixos papers que uns quants dies abans l’havia ajudat a recollir del terra a sobre de la taula de la cuina. Ni me’ls vaig mirar. Coses personals d’ell. L’única cosa que em va dir abans de marxar va ser que no l’esperés més, que tot s’havia acabat i que no li demanés explicacions. Silenci un altre cop.

Ara estic aquí estirat explicant-li aquestes coses perquè crec que tot es podia haver evitat. Si no l’hagués ajudat a recollir els papers, si no hagués acceptat les seves invitacions... En definitiva, si no hagués entrat en el seu joc, molt possiblement ara no estaria aquí.

Vostè em pregunta com es va acabar la història. Per mi es va acabar d’una manera i per ell d’una altra. Quan ja gairebé ho havia oblidat tot, prop de casa seva hi vaig trobar una ambulància. No vaig poder amb la curiositat. Era ell. Les escales eren fosques i al replà del seu pis hi havia força moviment. Vaig demanar a un veí què passava i em va dir que feia dies que no sabien res del 5è 1a i que havien decidit trucar al 112 explicant la situació. Vaig entrar com vaig poder dins del pis fent-me passar per un conegut seu. No em va agradar el que em vaig trobar.

Estirat al llit. Brut. Demacrat per la malaltia. El patiment se li dibuixava a la cara. Un somriure. Això és el que em va espantar més, un somriure. Després em va dir la frase que no em trauré mai més del cap: si em deixes, em tallo les venes. Deixar. Què és deixar? Deixar una relació? Deixar que es talli les venes? Tenia els maleïts papers un altre cop allà, com si m’estiguessin dient “agafa’ns”, llegeix-nos... els vaig agafar i vaig sortir corrents d’aquella habitació.

Que què deien els papers, doctor? Només dues coses. Carpe Diem i el resultat de la seva prova del virus VIH és positiu i en estat avançat. Carpe Diem... Positiu... Estat avançat... un últim somriure... Pànic. Ho resumeixo tot amb pànic i ràbia.

I ara què, senyor doctor? Carpe Diem? O espero la mort estirat al llit tot esperant algú per fer-li un últim somriure?

Víctor Escribano, 4t d'ESO B, curs 2010-11