Article publicat a la revista educa43, el gener de 2010
En aquest segle XXI marcat per fenòmens com la globalització i la multiculturalitat, el paper de l’escola pren un paper més que rellevant amb molts objectius, alguns renovats, d’altres nous, però en tot cas uns objectius cada cop més difícils d’assolir en una societat on el mestre ha perdut gran part del seu prestigi i on molts polítics utilitzen el sistema educatiu com a arma electoral i d’adoctrinament. I enmig de tot plegat, a l’escola catalana se’ns afegeix encara un repte més: l’ensenyament del català.
Per desgràcia, i dol molt haver-ho de dir, el català és una llengua en perill real d’extinció, evidentment no de forma immediata, però sí de forma progressiva en les pròximes generacions. És així, no ens enganyem i obrim els ulls. L’ús social del català al nostre país ha fet dues o tres passes enrere aquests últims anys i, el més trist, és que no ha fet cap passa endavant. Vivim en un país que té una capital on, potser per la seva grandesa però també per la deixadesa i voluntat d’alguns, la llengua vehicular ha passat a ser el castellà. Això és molt desconegut fora de Catalunya perquè hi ha gent que encara transmet, de forma malintencionada, una sèrie de mites i llegendes urbanes amb ganes d’enfrontar dues comunitats lingüístiques, cosa imperdonable i innecessària.
Però en tot cas, sí que és cert que l’ús social del català toca darrerament nivells molt baixos en els àmbits on qualsevol llengua, per considerar-se normalitzada, hauria de tenir-hi presència plena. Només cal mirar en àmbits com l’administració o la justícia, on el català, tot i gaudir del rang de llengua oficial, sovint hi troba entrebancs. Ho veiem també en un altre àmbit molt poderós, el dels mitjans de comunicació, el quart poder. La televisió en català és realment minoria davant la gran quantitat de canals -cada vegada més-, que arriben a les nostres llars a través d’un simple botó del comandament a distància. En premsa passa tres quarts del mateix, mentre els diaris comarcals sí tenen força i arrelament, els diaris que abasten tot el territori són pocs, i no deixa de sorprendre que alguns diaris, tot i tenir seu a Barcelona, segueixen editant en castellà. I per acabar d’enumerar exemples perquè no acabaríem, trobem el cas polèmic del cinema. El cinema en català és escàs i a més hem de patir la humiliació a les cartelleres amb rètols que, sobreimpressos als pòsters, posen “en català”, com si encara haguéssim de donar gràcies. Algú s’imagina anant a Anglaterra i veure en un cinema uns rètols que posessin “in english”? Què pensaríem? I què deuen pensar els estrangers que ens visiten? (Relacionat amb tot aquest paràgraf, us recomano llegir els reportatges apareguts al diari AVUI l’any 2008 en què s’analitzava l’ús social del català en cadascun dels àmbits).
Davant de tot això, els que estimem la llengua batallem a diari per normalitzar-la i difondre-la, però no des del punt de vista d’una “lluita de llengües”, perquè el conflicte lingüístic hi és i sempre hi serà en un territori bilingüe com el nostre on el català i el castellà conviuen i conviuran sempre. La feina no rau en dissuadir l’ús del castellà, que ningú es confongui, sinó en persuadir cap a l’aprenentatge, l’estimació i la utilització del català. Que ningú esperi d’aquest article una croada, ni molt menys. A Catalunya som bilingües i això és una gran sort, no un greuge com molts creuen. Em considero afortunat de poder parlar i escriure el català i el castellà a la perfecció, això em dóna riquesa lingüística, no té preu. Però haig de dir que m’estimo molt la meva llengua materna, que és el català, la utilitzo en un 99% de situacions lingüístiques i, sento que la meva missió com a parlant i com a educador/professor, és procurar de cuidar-la al màxim perquè vull que sigui també la llengua dels fills dels meus fills. Tasca difícil en aquest segle de la globalització on desenes de llengües minoritàries estan perdent la vida cada any. Des d’aquí, si em permeteu, uns convido a visitar el portal linguamon.cat per conèixer aquestes realitats si teniu la paciència de navegar-hi una estona.
Però tornant al tema, em pregunto: quin paper ha de jugar l’escola en l’ensenyament del català? I em responc: el paper que ha de jugar l’escola en l’ensenyament del català és cabdal perquè el català és la nostra llengua oficial –si us plau, valorem-ho, perquè fa uns anys no ho era-, així que l’hem de cuidar amb molta cura des de l’escola, per tal d’engrescar els nostres alumnes a estimar-la igual, a conèixer-la i a utilitzar-la millor. I hem d’ensenyar-la també als que la desconeixen, segurament nens i nenes, nois i noies que acaben d’arribar al nostre país. La nostra missió és transmetre-la com a element cohesionador dins la nostra societat, no pas com a element distorsionador ni compartimentador de comunitats lingüístiques com alguns creuen o voldrien.
La tasca no és fàcil, no és gens fàcil. Aquest curs m’he trobat amb una doble dicotomia a l’hora d’ensenyar el català. Per una banda he tingut la sort i l’orgull de poder ensenyar català a nivell escrit i oral a tres cursos per a la gent dels casals de la gent gran. Una experiència que faig per tercer any consecutiu i que és tota una delícia. Veure les ganes que hi posen uns per aprendre la llengua que en el seu moment els van negar i veure la il•lusió d’altres per parlar millor la llengua de la terra on van arribar quan eren joves, m’omple de goig, em motiva i em satisfà fins a nivells insospitats. Aquest sentiment m’ha ajudat a tirar endavant en dies que m’hauria rendit definitivament.
I per altra banda he hagut d’ensenyar català a nens i nenes d’ESO on, certament, també he trobat alumnes amb ganes de millorar el seu català, però en un percentatge massa alt he detectat una indiferència total cap a la nostra llengua. No me n’amago, el català no engresca a l’escola. A diari haig de batallar contra actituds que mostren cert passotisme d’alguns alumnes. He hagut de perdre més d’una classe per respondre a preguntes tals com: “per què hem d’aprendre català si el parla poca gent i tothom ja m’entén en castellà?” o bé, “Per què cal cinema en català si les pelis en castellà molen molt més?” Quanta ignorància en els alumnes que pugem avui dia... però compte, que ningú es prengui el terme “ignorant” com a pejoratiu, perquè no ho és.
I és que els nostres alumnes no són culpables de tot això, sinó que en són més aviat víctimes. Com em deia un company de professió fa uns mesos en un correu que em va obrir els ulls, actualment vivim en un procés de degradació desesperant en el camp de l’escriptura del català. Els nostres joves són fruit d’una generació en què es dóna absolut menyspreu als aspectes formals, a l’esforç i al fer les coses ben fetes, però ells no en són els culpables, sinó les víctimes. Quanta raó té!
Per tant és hora que ens posem les piles entre tots, començant per la base, o sigui, l’escola. I ho hem de fer amb ganes i renovada il•lusió, prohibit tirar la tovallola. És el moment de fer valer la nostra llengua, ensenyar-ne la seva importància i la seva vàlua, tant per als nens i nenes d’aquí com pels nouvinguts que portin anys o només setmanes a Catalunya. Hem d’engrescar la gent però amb un cert grau d’exigència, ens ho hem d’agafar com una cosa il•lusionant però també com una cosa seriosa i de gran rellevància, perquè en joc hi ha el futur del català.
Penso que ha arribat el moment de veure el català com alguna cosa més que una assignatura transversal al llarg del recorregut educatiu de qualsevol alumne. El català ha de ser quelcom més que una simple matèria amb una nota a final de cada trimestre. Cal renovar el concepte del que significa ensenyar català, perquè la nostra llengua compartimenta totes les realitats del dia a dia i no només durant tres o quatre hores setmanals. I, permeteu-me l’atreviment, però potser també és hora que llancem alguns llibres de text a les escombraries, doncs massa sovint he tingut la sensació d’estar perdent el temps i, el pitjor, estar perdent als meus alumnes quan em toca parlar-los de determinants, sintagmes, verbs auxiliars o cohesió textual. Quin sentit té ensenyar això a uns alumnes que presenten dèficits terribles d’ortografia, de redactat o lectura? Com vull evitar perdre aquests alumnes pel camí? Cal començar per la base i començar per la base vol dir saber utilitzar la llengua a nivell oral i escrit, encara que això em suposi haver-me de passar dies i dies corregint i repassant textos, encara que suposi passar hores i hores de classe llegint llibres enlloc de memoritzar verbs. Sempre hi haurà temps per fer anàlisis sintàctiques i coses d’aquest tipus quan realment toqui, però no sé si serem a temps d’inculcar als nostres alumnes l’estima, el respecte i la identificació del català com a part de nosaltres. Massa ambiciós? Ens hi posem...
En aquest segle XXI marcat per fenòmens com la globalització i la multiculturalitat, el paper de l’escola pren un paper més que rellevant amb molts objectius, alguns renovats, d’altres nous, però en tot cas uns objectius cada cop més difícils d’assolir en una societat on el mestre ha perdut gran part del seu prestigi i on molts polítics utilitzen el sistema educatiu com a arma electoral i d’adoctrinament. I enmig de tot plegat, a l’escola catalana se’ns afegeix encara un repte més: l’ensenyament del català.
Per desgràcia, i dol molt haver-ho de dir, el català és una llengua en perill real d’extinció, evidentment no de forma immediata, però sí de forma progressiva en les pròximes generacions. És així, no ens enganyem i obrim els ulls. L’ús social del català al nostre país ha fet dues o tres passes enrere aquests últims anys i, el més trist, és que no ha fet cap passa endavant. Vivim en un país que té una capital on, potser per la seva grandesa però també per la deixadesa i voluntat d’alguns, la llengua vehicular ha passat a ser el castellà. Això és molt desconegut fora de Catalunya perquè hi ha gent que encara transmet, de forma malintencionada, una sèrie de mites i llegendes urbanes amb ganes d’enfrontar dues comunitats lingüístiques, cosa imperdonable i innecessària.
Però en tot cas, sí que és cert que l’ús social del català toca darrerament nivells molt baixos en els àmbits on qualsevol llengua, per considerar-se normalitzada, hauria de tenir-hi presència plena. Només cal mirar en àmbits com l’administració o la justícia, on el català, tot i gaudir del rang de llengua oficial, sovint hi troba entrebancs. Ho veiem també en un altre àmbit molt poderós, el dels mitjans de comunicació, el quart poder. La televisió en català és realment minoria davant la gran quantitat de canals -cada vegada més-, que arriben a les nostres llars a través d’un simple botó del comandament a distància. En premsa passa tres quarts del mateix, mentre els diaris comarcals sí tenen força i arrelament, els diaris que abasten tot el territori són pocs, i no deixa de sorprendre que alguns diaris, tot i tenir seu a Barcelona, segueixen editant en castellà. I per acabar d’enumerar exemples perquè no acabaríem, trobem el cas polèmic del cinema. El cinema en català és escàs i a més hem de patir la humiliació a les cartelleres amb rètols que, sobreimpressos als pòsters, posen “en català”, com si encara haguéssim de donar gràcies. Algú s’imagina anant a Anglaterra i veure en un cinema uns rètols que posessin “in english”? Què pensaríem? I què deuen pensar els estrangers que ens visiten? (Relacionat amb tot aquest paràgraf, us recomano llegir els reportatges apareguts al diari AVUI l’any 2008 en què s’analitzava l’ús social del català en cadascun dels àmbits).
Davant de tot això, els que estimem la llengua batallem a diari per normalitzar-la i difondre-la, però no des del punt de vista d’una “lluita de llengües”, perquè el conflicte lingüístic hi és i sempre hi serà en un territori bilingüe com el nostre on el català i el castellà conviuen i conviuran sempre. La feina no rau en dissuadir l’ús del castellà, que ningú es confongui, sinó en persuadir cap a l’aprenentatge, l’estimació i la utilització del català. Que ningú esperi d’aquest article una croada, ni molt menys. A Catalunya som bilingües i això és una gran sort, no un greuge com molts creuen. Em considero afortunat de poder parlar i escriure el català i el castellà a la perfecció, això em dóna riquesa lingüística, no té preu. Però haig de dir que m’estimo molt la meva llengua materna, que és el català, la utilitzo en un 99% de situacions lingüístiques i, sento que la meva missió com a parlant i com a educador/professor, és procurar de cuidar-la al màxim perquè vull que sigui també la llengua dels fills dels meus fills. Tasca difícil en aquest segle de la globalització on desenes de llengües minoritàries estan perdent la vida cada any. Des d’aquí, si em permeteu, uns convido a visitar el portal linguamon.cat per conèixer aquestes realitats si teniu la paciència de navegar-hi una estona.
Però tornant al tema, em pregunto: quin paper ha de jugar l’escola en l’ensenyament del català? I em responc: el paper que ha de jugar l’escola en l’ensenyament del català és cabdal perquè el català és la nostra llengua oficial –si us plau, valorem-ho, perquè fa uns anys no ho era-, així que l’hem de cuidar amb molta cura des de l’escola, per tal d’engrescar els nostres alumnes a estimar-la igual, a conèixer-la i a utilitzar-la millor. I hem d’ensenyar-la també als que la desconeixen, segurament nens i nenes, nois i noies que acaben d’arribar al nostre país. La nostra missió és transmetre-la com a element cohesionador dins la nostra societat, no pas com a element distorsionador ni compartimentador de comunitats lingüístiques com alguns creuen o voldrien.
La tasca no és fàcil, no és gens fàcil. Aquest curs m’he trobat amb una doble dicotomia a l’hora d’ensenyar el català. Per una banda he tingut la sort i l’orgull de poder ensenyar català a nivell escrit i oral a tres cursos per a la gent dels casals de la gent gran. Una experiència que faig per tercer any consecutiu i que és tota una delícia. Veure les ganes que hi posen uns per aprendre la llengua que en el seu moment els van negar i veure la il•lusió d’altres per parlar millor la llengua de la terra on van arribar quan eren joves, m’omple de goig, em motiva i em satisfà fins a nivells insospitats. Aquest sentiment m’ha ajudat a tirar endavant en dies que m’hauria rendit definitivament.
I per altra banda he hagut d’ensenyar català a nens i nenes d’ESO on, certament, també he trobat alumnes amb ganes de millorar el seu català, però en un percentatge massa alt he detectat una indiferència total cap a la nostra llengua. No me n’amago, el català no engresca a l’escola. A diari haig de batallar contra actituds que mostren cert passotisme d’alguns alumnes. He hagut de perdre més d’una classe per respondre a preguntes tals com: “per què hem d’aprendre català si el parla poca gent i tothom ja m’entén en castellà?” o bé, “Per què cal cinema en català si les pelis en castellà molen molt més?” Quanta ignorància en els alumnes que pugem avui dia... però compte, que ningú es prengui el terme “ignorant” com a pejoratiu, perquè no ho és.
I és que els nostres alumnes no són culpables de tot això, sinó que en són més aviat víctimes. Com em deia un company de professió fa uns mesos en un correu que em va obrir els ulls, actualment vivim en un procés de degradació desesperant en el camp de l’escriptura del català. Els nostres joves són fruit d’una generació en què es dóna absolut menyspreu als aspectes formals, a l’esforç i al fer les coses ben fetes, però ells no en són els culpables, sinó les víctimes. Quanta raó té!
Per tant és hora que ens posem les piles entre tots, començant per la base, o sigui, l’escola. I ho hem de fer amb ganes i renovada il•lusió, prohibit tirar la tovallola. És el moment de fer valer la nostra llengua, ensenyar-ne la seva importància i la seva vàlua, tant per als nens i nenes d’aquí com pels nouvinguts que portin anys o només setmanes a Catalunya. Hem d’engrescar la gent però amb un cert grau d’exigència, ens ho hem d’agafar com una cosa il•lusionant però també com una cosa seriosa i de gran rellevància, perquè en joc hi ha el futur del català.
Penso que ha arribat el moment de veure el català com alguna cosa més que una assignatura transversal al llarg del recorregut educatiu de qualsevol alumne. El català ha de ser quelcom més que una simple matèria amb una nota a final de cada trimestre. Cal renovar el concepte del que significa ensenyar català, perquè la nostra llengua compartimenta totes les realitats del dia a dia i no només durant tres o quatre hores setmanals. I, permeteu-me l’atreviment, però potser també és hora que llancem alguns llibres de text a les escombraries, doncs massa sovint he tingut la sensació d’estar perdent el temps i, el pitjor, estar perdent als meus alumnes quan em toca parlar-los de determinants, sintagmes, verbs auxiliars o cohesió textual. Quin sentit té ensenyar això a uns alumnes que presenten dèficits terribles d’ortografia, de redactat o lectura? Com vull evitar perdre aquests alumnes pel camí? Cal començar per la base i començar per la base vol dir saber utilitzar la llengua a nivell oral i escrit, encara que això em suposi haver-me de passar dies i dies corregint i repassant textos, encara que suposi passar hores i hores de classe llegint llibres enlloc de memoritzar verbs. Sempre hi haurà temps per fer anàlisis sintàctiques i coses d’aquest tipus quan realment toqui, però no sé si serem a temps d’inculcar als nostres alumnes l’estima, el respecte i la identificació del català com a part de nosaltres. Massa ambiciós? Ens hi posem...
Jordi Barrera Arboix
