El nen que ho va tenir tot

Hi havia una vegada un nen que va tenir sempre tot el que demanava, si més no, totes les coses que demanava. Els pares, forçats a realitzar llargues jornades laborals, l'estimaven molt i desitjaven veure'l feliç les poques hores que podien estar amb ell. Constantment li feien regals, a ser possible molt cars, i intentaven no negar-li res del que demanava perquè estigués content i els estimés molt. Podia veure la tele quan volia, només menjava els plats que li venien de gust, va disposar d'una bici nova quan encara l'anterior tot just tenia un any i estava gairebé nova.

El nen va anar creixent i a mida que es feia gran i els anys passaven anava tenint més necessitats. Cada cop feia més coses en contra dels seus pares, cada cop demanava més. Els seus pares no es podien creure la situació, no volien renyar-lo per no fer-li mal, però el nen cada cop empitjorava; ja no només suspenia els exàmens, també arribava tard a casa i cada setmana obtenia més diners, diners dels quals els seus pares no en sabien res. Els pares van començar a sospitar, van decidir investigar i la sorpresa va ser al descobrir que traficava amb marihuana. A l’arribar a casa a les tantes de la nit, tot estava igual que sempre, només fallava un detall: els pares l'estaven esperant i pel rostre d’ell van deduir que es tractava d'alguna cosa greu. Ell no va dir res, va entrar i es va estirar al sofà. Els pares, però, tot mirant-lo li van dir:

- Si tens algun problema saps que pots comptar amb nosaltres: hem sigut i volem ser una família.

Ell, cansat, contestà:

- No en tinc cap de problema, el meu únic problema sou vosaltres.

El pare, commogut per les paraules deixà anar de cop:

- Sabem que trafiques amb marihuana… Et sents més home potser? Què passa? No en tenies prou amb els diners que et donàvem nosaltres honradament?

Ell, eufòric, va obrir la porta i se’n va anar de casa. Bé, un cop al carrer no sabia pas què fer, així que va decidir anar a dormir a casa d'un dels pocs amics que li quedaven. Va passar la nit allà, es va despertar i va pensar: “Avui som un nou dia, tot sortirà millor”. Però cap afirmació era certa. Per mala sort totes eren errònies. No es podia quedar a dormir cada nit a casa del seu amic, s’havia d’espavilar i l'únic recurs que li quedava era el carrer. Era de nit i tocava dormir, i ell enyorava el seu llit calent, el petó de bona nit i si més no algun crit del pare.

Però ja no tenia res, va ser llavors quan va aprendre a valorar el més mínim detall, a tenir una llar, a compartir la vida amb algú que durant anys ha lluitat per tu, t'ha vist créixer i passar de ser un nen a un adult, amb els amors i desamors, aquella persona que t'ha ajudat a estudiar durant tota una nit perquè simplement un examen et sortís bé, tot l'esforç donat en una simple discussió. I és que es ven veritat que ningú sap el que té fins que ho perd, que no som conscients que al carrer hi ha mil persones que no s’hi estan per gust, simplement perquè no tenen cap lloc on viure ni on menjar, no tenen ni un simple plat, ni un simple aliment per posar-se a la boca. I és llavors quan penses que durant anys has estat desaprofitant el menjar, triant sempre el que més et venia de gust. Que injust es el món, uns tenint tant i altres tenint tant poc!

No es podia adormir, massa pensaments li rondaven pel cap, tenia por i la nit era freda, volia tornar a casa però no tenia el valor suficient per fer-ho.

Va decidir passejar per veure si se li esclarien els pensaments. Aleshores va veure una família pobra, però contenta, i li va cridar l’atenció un dels membres més petits de la família quan va veure que es dirigia cap a ell i li digué: “Té”. Era un tros de pa brut i amb mal aspecte. La nena, al donar-li el pa, li va dir: “Sé que estàs passant gana, això era el dinar i el sopar de tota una setmana per mi”. Ell, sorprès, digué: “I doncs, per què m'ho dónes si a tu et fa més falta que a mi”. Ella rient digué: “Potser d'aliment sí, però de necessitat no; no és millor el que té molt sinó el que menys necessita, el que s'alimenta d'un somriure dels altres o sap veure i apreciar cada cosa que li regala la vida; com pots comprovar sóc pobra, i no tinc gaires anys viscuts en aquest món però tot el que necessito saber ho sé i tot el que necessito tenir ho tinc; per què vull diners si la verdadera felicitat no es compra, simplement em conformo amb tenir una família i dono gràcies que la tinc, perquè molts nens la en tenen”.

El nen va donar gràcies d'haver conegut una amiga que l'escoltava i que no era amiga només en els bons moments sinó també en els dolents. I d’haver tingut la il·lusió d’enamorar-se d'algú.

Llavors, donant-li les gràcies, començà a córrer i inconscientment tocà el timbre de la porta de casa seva. Els pares van obrir la porta, es van quedar tots tres durant uns instants parats… i de sobte el nen va abraçar els pares tot plorant. “No us ho mereixeu, ho heu fet tot per mi a canvi de res, m'heu ajudat quan més ho he necessitat i he estat tan cec que no he notat ni la vostra presència; diuen que és de savis rectificar, sisplau doneu-me una altra oportunitat”. Els pares orgullosos d'ell i de les seves paraules li van dir: “Entra com si mai haguessis entrat a casa teva, comença una nova vida i permetre'ns començar-la amb tu”.

Totes les persones som bones, només hem de conèixer-nos a nosaltres mateixes, som carn humana amb un cor a dins. Un cor que està obert a tothom i sempre acaba fent el correcte. No importen els errors o les vegades que hagis errat al llarg de la teva vida perquè mai és tard per començar de nou.

Imma Gallardo (4t ESO B)