Les cròniques perdudes de la felicitat

La mare em crida des de baix. Li responc amb un “ja baixo”, agafo les últimes coses i m’afanyo a abandonar la meva habitació. Quan sóc a baix obro l’armari, em poso la jaqueta de més a la dreta, la meva preferida i surto al carrer. Allà m’espera un cotxe amb la meva mare al volant. Al cap d’un moment ja estic asseguda al seient del copilot, preparada per marxar. La mare arrenca el cotxe i es passa els primers deu minuts de conducció donant-me consells de bona educació i prohibint-me coses. Començo a estar avorrida de veritat quan passa un miracle: ens trobem en un embús i la mare comença a cridar i llençar insults pertot. Sospiro i miro indiferentment a la finestra. I aleshores recordo com he arribat fins aquí.

Em dic Elsa Escarlota, i sóc una adolescent normal aficionada a la moda, a les novetats, al manga i a Internet. Passo la major part del meu temps lliure pensant i escrivint fics per una pàgina web: fanfictions.es. Un fic (de fiction, en anglès) és una història fictícia escrita pel fan d’un tema concret, utilitzant el seu món i personatges i, de vegades, afegint-hi coses noves inventades per l’autor. Hi ha fics de llibres, pel·lícules, famosos... i de sèries manga. Aquest són els que escric jo. Sota el sobrenom de Holic escric fics de diverses sèries, però la que més m’agrada, i sobre la que més he escrit és “Les cròniques perdudes de la felicitat”(“HRC”, de “happiness reservoir chronicles” a partir d’ara). Conta la història d’una noia que perd els seus records i, per ajudar-la, el seu millor amic i dos nois més van a veure a una vella sàvia que els diu un seguit de coses que han de fer perquè recuperi la memòria. El meu personatge preferit (i el que rep més en les meves històries) és la vella que els encomana les missions. Es diu Yuko, i per molt vella que sigui és bastant guapa.

El cas és que un dia estava navegant per aquesta pàgina web quan vaig veure un fic que em va semblar interessant, i com que no era massa llarg vaig decidir llegir-lo. La història, d’HRC, era molt bona, però el que em va sorprendre més va ser veure que estava molt ben escrita. A més a més, semblava que a l’autor també li agradava la Yuko, perquè la feia quedar molt i molt bé. Vaig mirar qui era el responsable d’aquell text. Sota la imatge d’un gat blau amb ales hi havia el seu sobrenom: Happy. Vaig mirar el seu perfil i vaig descobrir que tenia més o menys els mateixos gustos que jo, així que vaig decidir contactar amb ell. Li vaig deixar un missatge presentant-me i demanant-li que fóssim amics, i va ser contestat l’endemà:

Estimada Holic,

Serà un honor per mi ser amic d’una damisel·la tan amable com vos. Espero que ens puguem posar en contacte aviat.

Happy

Al principi aquest missatge em va semblar una mica exagerat, però de seguida em van enamorar aquelles paraules tan delicades escrites per a mi. Li vaig enviar un altre missatge agraint-li la consideració, però que m’agradaria que em parlés com a una amiga i no com a una princesa. El dia següent em va arribar la resposta. Deia que ho intentaria, però que no sabia si podria aconseguir ser tan mal educat amb una senyoreta. Em vaig posar vermella en llegir-ho, i vaig sentir que m’havia enamorat.

No vam tenir contacte durant dues setmanes, però un dimecres me’l vaig trobar al xat. Vam xerrar durant hores i el vaig poder conèixer millor. Es diu Natsu i viu a quaranta-sis quilòmetres i mig de casa meva. Però el millor de tot és que al final em va convidar a una festa molt popular de famosos per conèixer-me. Deia que hi podia convidar algú, i que si volia podia ser el seu acompanyant. En aquell moment estava tan contenta que no em vaig parar a pensar com podia ser que anés a un lloc així. Per descomptat, vaig acceptar.

Arribem davant la porta d’una mansió enorme. Després de sortir de l’estat de perplexitat inicial la mare em desitja sort i em diu que em vindrà a buscar al cap de tres hores. M’acomiado, surto del cotxe i dono un cop d’ull als voltants. He quedat aquí amb en Natsu, però per aquí a prop no hi ha ningú. Al cap d’uns minuts apareix per la cantonada un nen. Té els cabells curts, punxeguts i negres, però té un somriure feliç al rostre. Va molt ben vestit. Per sorpresa meva se m’apropa i em dirigeix la paraula:

- Hola, tu deus ser l’Elsa,oi?

- Eh? – em pregunto com sap el meu nom

- Em dic Natsu, però em pot dir Happy, senyoreta – em fa una reverència i em mirà esperant una resposta.

- Emmm... – aconsegueixo pronunciar sortint de la sorpresa – Hola, jo sóc l’Elsa, però em pots dir Holic si vols.

- Més val que ens diguem pels noms veritables – diu ampliant el seu somriure – i si ho desitges intentaré parlar-te una mica més col·loquialment.

- Sí, es clar.

Mantenim una estona de conversa en la qual li pregunto com és que l’han convidat en una festa així. M’explica que el seu germà gran és una mica famós i que li van donar tres invitacions, una per a ell i dues per convidar a qui volgués. Aleshores en Natsu li va demanar si ens les donava. Sembla que va acceptar de bon grat. Decidim entrar a la mansió on es celebra la festa. Darrere la porta trobem un jardí amb moltes taules de menjar, una gran piscina i un munt de gent famosa que xerra animadament. A mesura que vaig reconeixent cares noto que el meu cor es va emocionant. Menjo una mica i xerro una bona estona amb en Natsu sobre HRC, la Yuko i el que tenim pensat per als nostres pròxims fics. A mesura que passa l’estona vaig coneixent gent. M’emociono quan alguns cantants em dirigeixen la paraula, i sóc feliç en conèixer actors i tota mena de persones amb els quals de seguida ens fem amics. Quan ja començo a estar cansada i a tenir la llista de correus dels meus nous amics plena, en Natsu decideix que ja és hora de presentar-me el seu germà. Em guia fins a l’altra punta del jardí, on el veig per primera vegada.

Repenjat a la paret amb una copa plena de suc a la mà hi ha el noi més guapo que hagi vist mai. És alt i fort, i els cabells curts i llisos d’un color lleugerament més clar que els del seu germà petit estan una mica despentinats a causa del vent que bufa. Els seus ulls castanys mostren un moment de sorpresa quan ens veu, i de seguida els seus llavis dibuixen un somriure. Ens hi acostem i em presento de seguida. Al cap d’uns minuts ja estic informada que es diu Kidd i que és el creador d’una pàgina web important. Em diu que sóc molt simpàtica i em demana si podrem seguir en contacte a través d’Internet. Accepto de seguida i abans que pugi ficar-me gaire en la conversa que acabem d’iniciar m’adono que és molt tard i que haig de marxar. Em disculpo i m’acomiado educadament. M’agraeixen que hagi vingut i m’acompanyen fins a la porta.

La setmana següent penjo a la web el meu nou fic: “HRC, no hi ha res com quedar-se a casa”, on la Yuko va a una festa on es comet un assassinat. El president d’una empresa, que és molt bon detectiu, descobreix al culpable en quaranta minuts. Es veu que la víctima era professor d’una escola reconeguda que li va robar la feina a l’assassí, i per culpa d’això aquest va tenir un desamor amb la seva nòvia. Potser no és gaire lògica, però em va semblar una història divertida.

Durant els mesos següents mantinc el contacte amb en Natsu i el seu germà, que cada dia em sembla més encantador. De fet, hem quedat aquest diumenge per anar al cine a veure una pel·lícula que es diu “no juguis mai amb una grapadora”. Suposo que es pot considerar una cita, però la pel·lícula no serà massa romàntica. Qui sap, potser fins i tot aconseguiré alguna idea per la pròxima aventura de la Yuko... De qualsevol manera, jo m’hagués estimat més veure l’última pel·lícula de “les cròniques perdudes de la felicitat”.

ALBA MASNOU, 2n b