1 x 1 = 1

Article publicat a la revista Educa43, el desembre de 2010

Com que aquesta gran revista va sobre experiències educatives, aquí us en llanço una de bona, l’u per u. Per tots aquells que no sabeu què vol dir, el projecte u per u s’ha iniciat aquest any a les escoles de Catalunya i consisteix en què cada alumne de secundària tingui un ordinador portàtil per fer classe. D’aquí ve el nom, un ordinador per cada nen/a: u per u. Amb un parell de mesos immers en aquest projecte puc entreveure els punts forts i els punts febles d’aquest experiència, intentaré donar-ne la visió més objectiva possible.

Tot va començar a finals del curs passat, el 2009-2010. En una de les últimes reunions ens van proposar als professors llançar-nos en aquest projecte. Al ser un projecte inicial, es tractava de dur-lo a terme només en tres àrees de primer d’ESO durant aquest primer any de vida. La idea és que a partir dels següents cursos s’hi vagin afegint més àrees pels alumnes que vindran i pels que han començat l’experiència enguany. Des de les àrees que ocupo, català i matemàtiques, vam acceptar només els segons. Jo no ho veia gaire clar, principalment perquè penso que els nois i noies d’avui dia ja passen massa hores davant d’una pantalla (televisió, ordinador, mòbil, playstation...). Però, tot s’ha de dir, l’eufòria de ser prop de final de curs i veure les vacances a la cantonada em fan dir que sí a tot cada any, així que vaig acabar acceptant. Per moments penso que vaig encertar, altres estones penso “mare meva on m’he ficat, en què estaria pensant?”.

La cosa es va complicar força a mesura que, durant els darrers dies de curs, anaven apareixent representants d’editorials que ens oferien els seus llibres digitals. Era desesperant veure com arribaven tots amb gairebé una mà a cada ou, si em permeteu l’expressió. Portaven el seu portàtil però a l’hora de mostrar-nos el llibre digital, sempre els petava alguna cosa o fallava la connexió a internet i t’acabaven dient allò de “bé, ara no funciona, però no patiu, això es veuria de tal manera...”. Ells, pobres, també ho passaven molt malament perquè els tocava explicar-nos una cosa que no estava encara a punt i tenien la missió d’engrescar-nos amb els seus materials. “Mare meva”, vam pensar tots, “si a ells ja no els funciona imagina’t com ens trobarem nosaltres dins l’aula amb una vintena de nens i nenes a sobre”.

La veritat és que un dels defectes del projecte u per u és que s’ha iniciat amb massa presses i ha agafat les editorials desprevingudes. Possiblement, això ha estat perquè els actuals governants tenien ganes de començar l’experiència abans d’acabar el seu mandat. El cas és que totes les editorials han hagut d’anar a corre-cuita per confeccionar els seus llibres i materials digitals. Alguns realment han fet llibres de qualitat, d’altres s’han limitat a oferir el mateix llibre de paper passat a format pdf. El cas és que cap editorial es volia quedar enrere i perdre tot aquest gran mercat que s’obria amb l’aparició de l’u per u. Però ja se sap que les presses són males companyies...

Després d’un estiu preciós vam començar el curs 2010-11 i és aleshores quan vaig veure clarament que m’havia ficat a la gola del llop. Al munt de feina que ens cau a sobre cada inici de curs, calia afegir-hi tot aquell projecte. De totes formes no tot eren males notícies. L’escola havia treballat de valent durant l’estiu i teníem connexió wifi a totes les aules, amb el munt de possibilitats que això ofereix. Tenir internet a tot arreu permet poder gaudir a l’instant d’un munt de recursos educatius. A més, cal afegir-hi quatre aules que s’havien adaptat exclusivament al projecte. Això vol dir disposar d’endolls a tot arreu i, el més important, disposar d’una pissarra digital amb un projector fixat. És a dir, que en qualsevol moment, endollant un parell de cables jo puc projectar tot allò que vulgui. Des de vídeos de youtube a pàgines web sobre qualsevol temàtica, a més de poder projectar els meus exercicis prèviament escanejats. A més, amb la possibilitat d’interactuar amb tot això mitjançant un llapis digital o, encara més fàcil, amb un simple retolador vileda. La pissarra de guix i tots els seus encants acabaven de morir. Gràcies per tots aquests anys!, però amb aquest canvi no t’enyorarem.

Amb tot aquest ventall de possibilitats per a totes les assignatures que imparteixo, ja només quedava el problema més gran, el llibre digital per a la meva classe de mates. Me’l vaig estar mirant i, tot i que la idea és bona, l’editorial que ens ha proveït penso que no ha fet un bon llibre. Almenys per a mi, ja que jo dono classe a un grup C de matemàtiques, un grup que té un nivell més baix i que avança més a poc a poc. El llibre digital no em serveix massa, i reconec que l’utilitzo molt per sobre. Tampoc el descarto, doncs algunes coses bones hi ha, i a més no vull que ningú pugui dir que no l’estic fent servir. I és que els pares han pagat molts diners per aquests ordinadors. Valen 300 euros i n’han hagut de pagar 150. Els altres 150 els ha subvencionat el Departament d’Educació.

Els ordinadors són de tipus netbook, és a dir, són pràctics però també senzills, i han de durar a cada alumne fins a 4t d’ESO. Això són quatre anys i encara tinc dubtes de si ho aconsegiurem. Alguns ja han tingut alguna fallada afortunadament coberta per la garantia, però algun que altre ja ha rebut algun cop mortal per deixadesa de l’alumne/a. Bé, el temps dirà, veurem quan arribem a quart com estem. El cas és que tot i la meva decepció amb el llibre digital que tinc al davant, em veig una mica pressionat a utilitzar-lo. Veig molt clar que en una assignatura com les matemàtiques no hi ha res com el paper i el llapis i, en tot cas, els materials digitals han de servir de suport extra. En d’altres assignatures potser estan tenint més sort, com és el cas de les naturals o tecnologia, unes assignatures molt més visual que permeten utilitzar imatge i vídeo. Però les matemàtiques... què voleu que us digui, no em convenç.

El que sí em convenç és l’entorn virtual que ens connecta a tots els de la classe. Amb l’accés a internet i amb el sistema creat per l’editorial que hem adquirit, jo puc enviar deures als meus alumnes, els puc passar correus individuals o avisos col·lectius, ells em poden demanar o consultar tot el que els sembli... També em poden enviar exercicis fets en línia i aquests m’arriben corregits i puc saber quan han tardat, quants intents han fet, etc. Bé, tot plegat no ho hem explotat massa encara, i també haig de dir que algunes coses encara no acaben de funcionar del tot perquè, com he comentat, les editorials van de cul intentant que funcioni tot a cadascuna de les escoles.

Tot plegat, tant les coses positives com les negatives, em fan adonar que el futur en educació, agradi més o menys, ja ha arribat. Estem immersos en aquest nou sistema d’ensenyar i aprendre, basat en els ordinadors, i això anirà cada cop a més, no és pas una prova pilot passatgera. En poc cursos tots els alumnes tindran el seu ordinador i s’impartiran de forma digital la pràctica totalitat de les assignatures. M’adono que, en certa manera, som conillets d’índies, i que totes les errades i mancances que em trobo a diari, estaran solucionades d’aquí poc temps, i que són bones per poder millorar d’aquí en endavant. Vaja, que en poc temps ens hi haurem acostumat, pares, alumnes i professors. És com tot a la vida, sempre que hi ha una innovació apareixen llums i ombres, però ens hi acabem adaptant. També semblava que el mòbil, per posar un exemple, era un caprici de quatre persones comptades i ara tothom en té i en depèn. Potser d’aquí un parell d’anys, si aquesta revista segueix amb el futur prometedor que m’ensumo, us tornaré a escriure per explicar-vos si ens n’hem sortit amb l’u per u.

Jordi Barrera Arboix